El
PSC es va començar a nodrir, des del període constitucional obert el
1978 a Espanya, de persones que sentien animadversió cap als símbols
relacionats amb l'estat, per haver fet servir aquests com a propaganda d'un
règim totalitari durant quatre dècades, sentiment habitual a les
persones de esquerra
en general, i també als nacionalistes de Catalunya i del País Basc, principals opositors al règim anterior. Aquest
factor va ser la tònica a la immensa majoria de les formacions
polítiques catalanes durant els anys 80, ja que tant els partits de base
socialista, com els nacionalistes, compartien la inèrcia
antifranquista, fent del "catalanisme" un front comú, resultant en
concessions als
nacionalistes per la basa del victimisme, presentades com una
compensació posttraumàtica, tot i anar contra la lògica de la
perspectiva de l'esquerra. D'aquí
la facilitat per donar suport, o almenys tolerar, al "catalanisme" per
la immensa majoria de forces polítiques de la resta d'Espanya, com una
reformulació del nacionalisme català en termes culturals, enfocat a la
protecció i normalització de l'ús de la llengua catalana
després del període d'exclusió de la vida pública de la mateixa durant
la dictadura, vist amb simpatia pel gruix de la societat espanyola, que
també va patir la repressió, fins i tot amb més virulència en moltes
zones. Partint
d'aquest context, es va comptar amb via lliure a Catalunya per les
mesures de "normalització lingüística" a les escoles, l'ús predominant
del català a les institucions, i fer servir neologismes per donar un tracte
d'estat de facto a la comunitat autònoma catalana a la pràctica totalitat de mitjans finançats directament o indirectament per la comunitat autònoma i municipis de la mateixa. Ni
tan sols el PP va fer una oposició real a l'avanç del "catalanisme" a
Catalunya: d'una banda, per por a l'ús de la carta de banalització del
franquisme, i en igual o major mida, per ser vistos els partits
nacionalistes conservadors com partits frontissa, susceptibles d'acceptar tractes a canvi de tapar corrupteles o altres concessions puntuals. Així,
fins i tot el PP va acabar acceptant de facto la "idiosincràsia
identitària" del nacionalisme català com un mal menor, com a condiment
necessari per la gresca associada a les arengues electorals de consum
intern del nacionalisme català.
Durant
la dècada dels 90 es va incrementar la velocitat de transformació,
suplint els "defectes" de la normalització lingüística dels 80, quan
s'educava en el bilingüisme per no comptar amb prou professors,
pel que per a finals dels 90, juntament amb el
progressiu avanç legislatiu ad hoc, la immersió lingüística total en
català es va fer una realitat a la immensa majoria de col · legis i
instituts catalans, quedant només les universitats encara a mig gas pel
que fa a docència catalanista, si bé s'entreveia que l'assimilació total seria qüestió de temps. El
somni del nacionalisme català, tenir l'escola sota control per poder
"construir" una societat a la imatge i semblança del somni
homogeneïtzador ad hoc, es feia realitat: una cultura, una llengua, una
història, un país, un líder.
De
manera anàloga al nacionalisme espanyol del franquisme, el gruix del
nacionalisme català comparteix amb aquest el substrat integrador i
paternalista del catolicisme, pel que el català no es veia com un fet
"intrínsecament negatiu", sinó com l'ànim de gent benintencionada que
tenia afany per
preservar la seva cultura, de vegades de manera una mica entremaliada,
però mantenint la simpatia de la majoria de la societat espanyola, tot i
anar associat a reivindicacions de tota mena que no tenien a veure amb
la llengua. S'acceptava com idiosincràsia local. Arribant
a l'11 de setembre de l'any passat, després de més de tres dècades de
governs nacionalistes a Catalunya, amb cotes d'autogovern comparables
als integrants de qualsevol altre estat de configuració similar, encara es fa servir com arma llancívola el fantasma del franquisme per part dels mitjans
subvencionats del nacionalisme català, havent-se estès del PP de
Catalunya, a noves formacions sorgides com a reacció a l'augment de grau
del nacionalisme, principalment, Ciutadans. Contra
tot pronòstic, es va produir un punt d'inflexió després d'aquest dia:
de la percepció de idiosincràsia i de "gent que protegeix lo seu", es
va passar a veure sense la careta simpàtica: confrontació ètnica, atiada
per part de i per l'usdefruit i protecció de
la casta del nacionalisme català, amb l'objectiu d'un estat
independent, deixant clar que les diferents etapes del "catalanisme"
conformen una traïció a l'Estat, executada pas a pas, fins i tot contra
la llei que legitima el propi govern autonòmic, utilitzant a discreció propaganda
pagada amb diners públics, conformant una guerra total per part de
mitjans subvencionats i controlats pel poder nacionalista, per fer veure
l'escissió unilateral com l'única manera de "salvar Catalunya", no
assumint cap responsabilitat tot i haver estat governant la comunitat
autònoma des de l'inici de la democràcia.
Després
del revulsiu de l'11-S, el PSC anava a les últimes eleccions
autonòmiques a Catalunya del passat 25 de novembre, tranquil·litzant als catalans votants del PSC amb ascendència o naixement en altres
províncies espanyoles, denominats "xarnegos" per ser castellanoparlants,
aclarint explícitament que el seu partit no estava per la ruptura d'Espanya. La qual cosa va fer que bona part dels "xarnegos" d'esquerres votants del PSC repetissin el seu vot. Pels que tinguin contacte amb votants del PSC, suposo que coneixeran la
sorpresa quan es va produir la fractura interna a la votació sobre la
"sobirania" de Catalunya al parlament autonòmic català: No va quedar
clar a la campanya electoral? Doncs sembla que no. Part
del PSC semblava tornar a ballar-nacionalistes de la seva època del
tripartit, quan intentaven ser més nacionalistes que ERC i
ICV-EUiA-Verds. Ara,
amb la carta de la Chacón, queda palesa la discrepància interna del PSC,
no només havent despertat part del tràngol "catalanista", ja sigui per
veure la deriva feixistoide del nacionalisme català, o per entreveure
l'afartament de que els que voten al PSC a Catalunya, principalment no nacionalistes, i que si fins ara els han votat, ha estat per no haver altra cosa equivalent. Vist lo vist, i siguin els seus motius més o menys honorables, o més o menys
egoistes, a la meva manera de veure més val "chaconisme" tard, que no
que segueixin els senyorets del "socialisme pijo catalanista" vivint del
conte gràcies als vots dels "colons d'esquerres", el vot dels quals a la província de Barcelona segueix valent molt menys que a Lleida, Girona o Tarragona. Perquè segueixen havent classes, sembla.
R. Gaab
Ai, aquests espanyols que viviu a Catalunya i no la voleu catalana...
ReplyDelete