Cansat de la insubstancialitat de la seva existència? ¿Sent que la seva vida és mediocre, egoista, i que al capdavall, és vostè redundant? Sàpiga
que no es troba pas sol: això pot acabar unint-se a alguna cosa més gran: de la
mateixa manera que el relativisme total permet la immoralitat i
l'aberració, l'integrisme religiós li assegura punts d'ancoratge, i
múltiples ressorts de seguretat psicològica, objectivament beneficiosos
per tothom. No
permeti caure en l'egoisme de posar-se a vostè mateix per davant de
l'espècie, esclau de l'individualisme narcisista, amb pensaments
perillosos com «el meu cos és meu», «les normes són repressives»,
clarament intoxicacions per part d'enfocaments en confrontació amb la intel·ligència col·lectiva, que portarien a la nostra espècie cap a la
destrucció per contraposar objectius egoistes, contra el que representa
el bé comú i els objectius a llarg termini. I amb
el llarg termini com a premissa, l'integrisme religiós es pot plantejar
com una via vàlida per a un marc de convivència estable.
Quan
escolteu desinformacions als mitjans de comunicació sobre que la
religió és la font de moviments violents, pregunteu-vos: ¿al conflicte
en qüestió, qui va llençar la primera pedra? ¿No és la causa la desgràcia i la injustícia de societats fragmentades?. Per
descomptat, cap violència és desitjable, i no s'entengui això com una
excusa, simplement, s'ha de comprendre la ràbia de qui es veu agredit. L'integrisme religiós no ha de ser violent, ni incitar a la violència. En
absolut, de fet és una font natural de pau i amor, tant com per
donar un cop de mà per veure la llum a qui no vegin el camí, amb tanta ajuda com sigui
necessari, tot i que de vegades es peca d'agressiu, sense arribar a la violència. Les protestes massives al carrer serien un exemple de protesta pacífica, com les que
s'han donat en països europeus, reivindicant el fonamentalisme religiós,
com a font de pau i concòrdia, encara quan fossin titllats de violents,
per l'interès de culpar gent fonamentalment piadosa i amb interès
genuí en el millor per tota l'espècie, esforçant-se a fer veure als
infidels la veritat del seu enfocament a la resta que encara no ha
arribat a aquest nivell de comprensió i sensibilitat.
Com
a conclusió, es pot veure a l'integrisme religiós com la fi de la
demagògia, dels bàndols polítics, dels sistemes econòmics, sent el camí cap a
construir un benestar comú, servint a la nostra espècie, des de la fe i
la bondat.
R. Gaab
May 23, 2013
¡Lo que necesitamos es INTEGRISMO RELIGIOSO!
¿Está cansado de la insustancialidad de su existencia? ¿Siente que su vida es mediocre, egoísta, y que a fin de cuentas, es usted redundante? Sepa que no está solo: eso puede terminar uniéndose a algo más grande: de la misma manera que el relativismo total permite la inmoralidad y la aberración, el integrismo religioso le asegura puntos de anclaje, y múltiples resortes de seguridad psicológica, objetivamente beneficiosos para todos. No permita caer en el egoísmo de ponerse a usted mismo por delante de la especie, esclavo del individualismo narcisista, con pensamientos peligrosos como «mi cuerpo es mío», «las normas son represivas», claramente intoxicaciones por parte de enfoques en confrontación con la inteligencia colectiva, que llevarían a nuestra especie hacia la destrucción por contraponer objetivos egoístas, contra lo que representa el bien común y los objetivos a largo plazo. Y con el largo plazo como premisa, el integrismo religioso se puede plantear como una vía válida para un marco de convivencia estable.
Cuando escuche desinformaciones por los medios de comunicación sobre que la religión es la fuente de movimientos violentos, pregúntese: en el conflicto en cuestión, ¿quién tiró la primera piedra? ¿No es la causa la desgracia y la injusticia de sociedades fragmentadas?. Desde luego, ninguna violencia es deseable, y no se entienda esto como una excusa, simplemente, se ha de comprender la rabia de quien se ve agredido. El integrismo religioso no tiene por qué ser violento, ni incitar a la violencia. En absoluto, de hecho es una fuente natural de paz y el amor, tanto como para ayudar a ver la luz a quien no vean el camino, con tanta ayuda como sea necesario, aún cuando a veces se peque de agresivo, sin llegar a la violencia. Las protestas callejeras masivas serían un ejemplo de protesta pacífica, como las que se han dado en países europeos, reivindicando el fundamentalismo religioso, como fuente de paz y concordia, aún cuando fuesen tildados de violentos, por el interés de culpar a gente fundamentalmente piadosa y con interés genuino en lo mejor para toda la especie, esforzándose en hacer ver a los infieles la verdad de su enfoque al resto que todavía no ha llegado a ese nivel de comprensión y sensibilidad.
Como corolario, se puede ver al integrismo religioso como el fin de la demagogia, de los bandos políticos, sistemas económicos, siendo el camino hacia construir un bienestar común, sirviendo a nuestra especie, desde la fe y la bondad.
R. Gaab
Cuando escuche desinformaciones por los medios de comunicación sobre que la religión es la fuente de movimientos violentos, pregúntese: en el conflicto en cuestión, ¿quién tiró la primera piedra? ¿No es la causa la desgracia y la injusticia de sociedades fragmentadas?. Desde luego, ninguna violencia es deseable, y no se entienda esto como una excusa, simplemente, se ha de comprender la rabia de quien se ve agredido. El integrismo religioso no tiene por qué ser violento, ni incitar a la violencia. En absoluto, de hecho es una fuente natural de paz y el amor, tanto como para ayudar a ver la luz a quien no vean el camino, con tanta ayuda como sea necesario, aún cuando a veces se peque de agresivo, sin llegar a la violencia. Las protestas callejeras masivas serían un ejemplo de protesta pacífica, como las que se han dado en países europeos, reivindicando el fundamentalismo religioso, como fuente de paz y concordia, aún cuando fuesen tildados de violentos, por el interés de culpar a gente fundamentalmente piadosa y con interés genuino en lo mejor para toda la especie, esforzándose en hacer ver a los infieles la verdad de su enfoque al resto que todavía no ha llegado a ese nivel de comprensión y sensibilidad.
Como corolario, se puede ver al integrismo religioso como el fin de la demagogia, de los bandos políticos, sistemas económicos, siendo el camino hacia construir un bienestar común, sirviendo a nuestra especie, desde la fe y la bondad.
R. Gaab
May 7, 2013
El que necessitem és CHACONISME!
El
PSC es va començar a nodrir, des del període constitucional obert el
1978 a Espanya, de persones que sentien animadversió cap als símbols
relacionats amb l'estat, per haver fet servir aquests com a propaganda d'un
règim totalitari durant quatre dècades, sentiment habitual a les
persones de esquerra
en general, i també als nacionalistes de Catalunya i del País Basc, principals opositors al règim anterior. Aquest
factor va ser la tònica a la immensa majoria de les formacions
polítiques catalanes durant els anys 80, ja que tant els partits de base
socialista, com els nacionalistes, compartien la inèrcia
antifranquista, fent del "catalanisme" un front comú, resultant en
concessions als
nacionalistes per la basa del victimisme, presentades com una
compensació posttraumàtica, tot i anar contra la lògica de la
perspectiva de l'esquerra. D'aquí
la facilitat per donar suport, o almenys tolerar, al "catalanisme" per
la immensa majoria de forces polítiques de la resta d'Espanya, com una
reformulació del nacionalisme català en termes culturals, enfocat a la
protecció i normalització de l'ús de la llengua catalana
després del període d'exclusió de la vida pública de la mateixa durant
la dictadura, vist amb simpatia pel gruix de la societat espanyola, que
també va patir la repressió, fins i tot amb més virulència en moltes
zones. Partint
d'aquest context, es va comptar amb via lliure a Catalunya per les
mesures de "normalització lingüística" a les escoles, l'ús predominant
del català a les institucions, i fer servir neologismes per donar un tracte
d'estat de facto a la comunitat autònoma catalana a la pràctica totalitat de mitjans finançats directament o indirectament per la comunitat autònoma i municipis de la mateixa. Ni
tan sols el PP va fer una oposició real a l'avanç del "catalanisme" a
Catalunya: d'una banda, per por a l'ús de la carta de banalització del
franquisme, i en igual o major mida, per ser vistos els partits
nacionalistes conservadors com partits frontissa, susceptibles d'acceptar tractes a canvi de tapar corrupteles o altres concessions puntuals. Així,
fins i tot el PP va acabar acceptant de facto la "idiosincràsia
identitària" del nacionalisme català com un mal menor, com a condiment
necessari per la gresca associada a les arengues electorals de consum
intern del nacionalisme català.
Durant la dècada dels 90 es va incrementar la velocitat de transformació, suplint els "defectes" de la normalització lingüística dels 80, quan s'educava en el bilingüisme per no comptar amb prou professors, pel que per a finals dels 90, juntament amb el progressiu avanç legislatiu ad hoc, la immersió lingüística total en català es va fer una realitat a la immensa majoria de col · legis i instituts catalans, quedant només les universitats encara a mig gas pel que fa a docència catalanista, si bé s'entreveia que l'assimilació total seria qüestió de temps. El somni del nacionalisme català, tenir l'escola sota control per poder "construir" una societat a la imatge i semblança del somni homogeneïtzador ad hoc, es feia realitat: una cultura, una llengua, una història, un país, un líder.
De manera anàloga al nacionalisme espanyol del franquisme, el gruix del nacionalisme català comparteix amb aquest el substrat integrador i paternalista del catolicisme, pel que el català no es veia com un fet "intrínsecament negatiu", sinó com l'ànim de gent benintencionada que tenia afany per preservar la seva cultura, de vegades de manera una mica entremaliada, però mantenint la simpatia de la majoria de la societat espanyola, tot i anar associat a reivindicacions de tota mena que no tenien a veure amb la llengua. S'acceptava com idiosincràsia local. Arribant a l'11 de setembre de l'any passat, després de més de tres dècades de governs nacionalistes a Catalunya, amb cotes d'autogovern comparables als integrants de qualsevol altre estat de configuració similar, encara es fa servir com arma llancívola el fantasma del franquisme per part dels mitjans subvencionats del nacionalisme català, havent-se estès del PP de Catalunya, a noves formacions sorgides com a reacció a l'augment de grau del nacionalisme, principalment, Ciutadans. Contra tot pronòstic, es va produir un punt d'inflexió després d'aquest dia: de la percepció de idiosincràsia i de "gent que protegeix lo seu", es va passar a veure sense la careta simpàtica: confrontació ètnica, atiada per part de i per l'usdefruit i protecció de la casta del nacionalisme català, amb l'objectiu d'un estat independent, deixant clar que les diferents etapes del "catalanisme" conformen una traïció a l'Estat, executada pas a pas, fins i tot contra la llei que legitima el propi govern autonòmic, utilitzant a discreció propaganda pagada amb diners públics, conformant una guerra total per part de mitjans subvencionats i controlats pel poder nacionalista, per fer veure l'escissió unilateral com l'única manera de "salvar Catalunya", no assumint cap responsabilitat tot i haver estat governant la comunitat autònoma des de l'inici de la democràcia.
Després del revulsiu de l'11-S, el PSC anava a les últimes eleccions autonòmiques a Catalunya del passat 25 de novembre, tranquil·litzant als catalans votants del PSC amb ascendència o naixement en altres províncies espanyoles, denominats "xarnegos" per ser castellanoparlants, aclarint explícitament que el seu partit no estava per la ruptura d'Espanya. La qual cosa va fer que bona part dels "xarnegos" d'esquerres votants del PSC repetissin el seu vot. Pels que tinguin contacte amb votants del PSC, suposo que coneixeran la sorpresa quan es va produir la fractura interna a la votació sobre la "sobirania" de Catalunya al parlament autonòmic català: No va quedar clar a la campanya electoral? Doncs sembla que no. Part del PSC semblava tornar a ballar-nacionalistes de la seva època del tripartit, quan intentaven ser més nacionalistes que ERC i ICV-EUiA-Verds. Ara, amb la carta de la Chacón, queda palesa la discrepància interna del PSC, no només havent despertat part del tràngol "catalanista", ja sigui per veure la deriva feixistoide del nacionalisme català, o per entreveure l'afartament de que els que voten al PSC a Catalunya, principalment no nacionalistes, i que si fins ara els han votat, ha estat per no haver altra cosa equivalent. Vist lo vist, i siguin els seus motius més o menys honorables, o més o menys egoistes, a la meva manera de veure més val "chaconisme" tard, que no que segueixin els senyorets del "socialisme pijo catalanista" vivint del conte gràcies als vots dels "colons d'esquerres", el vot dels quals a la província de Barcelona segueix valent molt menys que a Lleida, Girona o Tarragona. Perquè segueixen havent classes, sembla.
R. Gaab
Durant la dècada dels 90 es va incrementar la velocitat de transformació, suplint els "defectes" de la normalització lingüística dels 80, quan s'educava en el bilingüisme per no comptar amb prou professors, pel que per a finals dels 90, juntament amb el progressiu avanç legislatiu ad hoc, la immersió lingüística total en català es va fer una realitat a la immensa majoria de col · legis i instituts catalans, quedant només les universitats encara a mig gas pel que fa a docència catalanista, si bé s'entreveia que l'assimilació total seria qüestió de temps. El somni del nacionalisme català, tenir l'escola sota control per poder "construir" una societat a la imatge i semblança del somni homogeneïtzador ad hoc, es feia realitat: una cultura, una llengua, una història, un país, un líder.
De manera anàloga al nacionalisme espanyol del franquisme, el gruix del nacionalisme català comparteix amb aquest el substrat integrador i paternalista del catolicisme, pel que el català no es veia com un fet "intrínsecament negatiu", sinó com l'ànim de gent benintencionada que tenia afany per preservar la seva cultura, de vegades de manera una mica entremaliada, però mantenint la simpatia de la majoria de la societat espanyola, tot i anar associat a reivindicacions de tota mena que no tenien a veure amb la llengua. S'acceptava com idiosincràsia local. Arribant a l'11 de setembre de l'any passat, després de més de tres dècades de governs nacionalistes a Catalunya, amb cotes d'autogovern comparables als integrants de qualsevol altre estat de configuració similar, encara es fa servir com arma llancívola el fantasma del franquisme per part dels mitjans subvencionats del nacionalisme català, havent-se estès del PP de Catalunya, a noves formacions sorgides com a reacció a l'augment de grau del nacionalisme, principalment, Ciutadans. Contra tot pronòstic, es va produir un punt d'inflexió després d'aquest dia: de la percepció de idiosincràsia i de "gent que protegeix lo seu", es va passar a veure sense la careta simpàtica: confrontació ètnica, atiada per part de i per l'usdefruit i protecció de la casta del nacionalisme català, amb l'objectiu d'un estat independent, deixant clar que les diferents etapes del "catalanisme" conformen una traïció a l'Estat, executada pas a pas, fins i tot contra la llei que legitima el propi govern autonòmic, utilitzant a discreció propaganda pagada amb diners públics, conformant una guerra total per part de mitjans subvencionats i controlats pel poder nacionalista, per fer veure l'escissió unilateral com l'única manera de "salvar Catalunya", no assumint cap responsabilitat tot i haver estat governant la comunitat autònoma des de l'inici de la democràcia.
Després del revulsiu de l'11-S, el PSC anava a les últimes eleccions autonòmiques a Catalunya del passat 25 de novembre, tranquil·litzant als catalans votants del PSC amb ascendència o naixement en altres províncies espanyoles, denominats "xarnegos" per ser castellanoparlants, aclarint explícitament que el seu partit no estava per la ruptura d'Espanya. La qual cosa va fer que bona part dels "xarnegos" d'esquerres votants del PSC repetissin el seu vot. Pels que tinguin contacte amb votants del PSC, suposo que coneixeran la sorpresa quan es va produir la fractura interna a la votació sobre la "sobirania" de Catalunya al parlament autonòmic català: No va quedar clar a la campanya electoral? Doncs sembla que no. Part del PSC semblava tornar a ballar-nacionalistes de la seva època del tripartit, quan intentaven ser més nacionalistes que ERC i ICV-EUiA-Verds. Ara, amb la carta de la Chacón, queda palesa la discrepància interna del PSC, no només havent despertat part del tràngol "catalanista", ja sigui per veure la deriva feixistoide del nacionalisme català, o per entreveure l'afartament de que els que voten al PSC a Catalunya, principalment no nacionalistes, i que si fins ara els han votat, ha estat per no haver altra cosa equivalent. Vist lo vist, i siguin els seus motius més o menys honorables, o més o menys egoistes, a la meva manera de veure més val "chaconisme" tard, que no que segueixin els senyorets del "socialisme pijo catalanista" vivint del conte gràcies als vots dels "colons d'esquerres", el vot dels quals a la província de Barcelona segueix valent molt menys que a Lleida, Girona o Tarragona. Perquè segueixen havent classes, sembla.
R. Gaab
May 6, 2013
¡Lo que necesitamos es CHACONISMO!
El
PSC se empezó a nutrir,
desde el periodo constitucional abierto en 1978 en España, de personas que sentían animadversión hacia los símbolos
relacionados con el estado, por haberse usado éstos como propaganda de un régimen
totalitario durante cuatro décadas, sentimiento habitual en las personas de izquierda en general, y también en los nacionalistas de Cataluña y País Vasco, por ser los principales opositores al régimen anterior. Ese factor fue la tónica en la inmensa mayoría de las formaciones políticas catalanas durante
los años 80, ya que tanto los partidos de base socialista, como los
nacionalistas, compartían la inercia antifranquista, haciendo del "catalanismo" un frente común, resultando en concesiones a los nacionalistas por la baza del victimismo, presentadas como una compensación postraumática,
aún yendo contra la lógica de la perspectiva de la izquierda. De
ahí la facilidad para apoyar, o al menos tolerar, al “catalanismo” por la inmensa
mayoría de fuerzas políticas en el resto de España, como una
reformulación del nacionalismo catalán en términos culturales, enfocado a la protección y normalización del uso de la lengua
catalana tras el periodo de exclusión de la vida pública de la
misma durante la dictadura, visto con simpatía por el grueso de
la sociedad española, que también padeció la represión, incluso
con mayor virulencia en muchas zonas. Partiendo de ese contexto, se
contó con vía libre en Cataluña para las medidas de "normalización
lingüística" en las escuelas, el uso predominante del catalán en
las instituciones, y el usar neologismos para dar un trato de estado de
facto a la comunidad autónoma catalana en la práctica totalidad de medios
financiados directa o indirectamente por la comunidad autónoma y municipios de la misma. Ni siquiera el PP hizo una oposición real al avance del
“catalanismo” en Cataluña: por un lado, por temor al uso de la carta de banalización del franquismo, y en igual o mayor medida, por ser vistos los partidos
nacionalistas conservadores como partidos bisagra, susceptibles de aceptar tratos a cambio de tapar corruptelas u otras concesiones puntuales. Así, incluso el PP acabó aceptando de facto
la “idiosincracia identitaria” del nacionalismo catalán como un
mal menor, como condimento necesario para el jaleo asociado a las
arengas electorales de consumo interno del nacionalismo catalán.
Durante
la década de los 90 se incrementó la velocidad de transformación,
supliendo los “defectos” de la normalización lingüística de
los 80, cuando se educaba en el bilingüismo por no contar con
suficientes profesores, por lo que para finales de
los 90, junto con el progresivo avance legislativo ad
hoc, la inmersión lingüística total en catalán se hizo una
realidad en la inmensa mayoría de colegios e institutos catalanes,
quedando sólo las universidades todavía a medio gas por lo que
respecta a docencia catalanista, si bien se vislumbraba que la asimilación total sería cuestión de tiempo. El sueño del
nacionalismo catalán, tener la escuela bajo control para poder “construir”
una sociedad a la imagen y semejanza del sueño homogeneizador ad hoc, se hacía realidad: una cultura, una lengua, una historia, un
país, un líder.
De manera análoga al nacionalismo español del
franquismo, el grueso del nacionalismo catalán comparte con éste el
substrato integrador y paternalista del catolicismo, por lo que el catalán no se veía como algo “intrínsecamente
negativo”, sino como el ánimo de gente bienintencionada que tenía
afán por preservar su cultura, a veces de manera algo traviesa, pero
manteniendo la simpatía de la mayoría de la sociedad
española, pese a ir asociado a reivindicaciones de todo tipo que no
tenían que ver con la lengua. Se aceptaba como idiosincracia local. Llegando
al 11 de septiembre del año pasado, tras más de tres décadas de gobiernos nacionalistas
en Cataluña, con cotas de autogobierno comparables a los integrantes de cualquier otro estado de configuración similar, todavía se usa como arma arrojadiza el fantasma del
franquismo por parte de los medios subvencionados del nacionalismo
catalán, habiéndose extendido del PP de Cataluña, a nuevas
formaciones surgidas como reacción al aumento de grado del
nacionalismo, principalmente, Ciutadans. Contra todo pronóstico, se produjo un punto de
inflexión tras ese día: de la percepción de
idiosincracia y de “gente que protege los suyo”, se pasó a ver sin la careta simpática: confrontación étnica, azuzada por y para para el usufructo y protección de la casta del nacionalismo catalán, con el objetivo de un estado independiente, dejando claro que las distintas etapas del "catalanismo" conforman una traición
al Estado, ejecutada paso a paso, incluso contra la ley que legitima al propio
gobierno autonómico, utilizando a discreción propaganda pagada con dinero público, conformando una guerra total por parte de medios subvencionados y controlados por el poder
nacionalista, para hacer ver la escisión unilateral como la única
manera de “salvar a Cataluña”, no asumiendo ninguna
responsabilidad pese haber estado gobernando la comunidad
autónoma desde el inicio de la democracia.
Tras
el el revulsivo del 11-S, el PSC acudía a las
últimas elecciones autonómicas en Cataluña del pasado 25 de
noviembre, tranquilizando a los catalanes votantes del PSC
con ascendencia o nacimiento en otras provincias españolas,
denominados “charnegos” por ser castellanohablantes, aclarando
explícitamente que su partido no estaba por la ruptura de España.
Lo cual hizo que buena parte de los “charnegos” de izquierdas
votantes del PSC repitiesen su voto. Para los que tengan contacto con votantes del PSC, supongo que conocerán la sorpresa
cuando se produjo la fractura interna en la votación sobre la
“soberanía” de Cataluña en el parlamento autonómico catalán:
¿No quedó claro en la campaña electoral? Pues parece que no. Parte
del PSC parecía volver a las andadas nacionalistas de su época del
tripartito, cuando competían a ser más nacionalistas que ERC e
ICV-EUiA-Verds. Ahora, con la carta de Chacón, queda
manifiesta la discrepancia interna del PSC, no sólo habiendo despertado parte del trance "catalanista", ya sea por ver la deriva
fascistoide del nacionalismo catalán, o por entrever el hartazgo de
que quienes votan al PSC en Cataluña, principalmente no nacionalistas, y que si
hasta ahora les han votado, ha sido por no haber otra cosa
equivalente. Visto lo visto, y sean sus motivos más o menos
honorables, o más o menos egoístas, a mi modo de ver más vale "chaconismo" tarde, que
no que sigan los señoritos del “socialismo pijo catalanista”
viviendo del cuento gracias a los votos de los “colonos de izquierdas”,
cuyo voto en la provincia de Barcelona sigue valiendo mucho menos que
en Lérida, Gerona o Tarragona. Porque sigue habiendo clases, parece.
R.
Gaab
Subscribe to:
Posts (Atom)