El que necessitem és INTEGRISME RELIGIÓS!

Cansat de la insubstancialitat de la seva existència? ¿Sent que la seva vida és mediocre, egoista, i que al capdavall, és vostè redundant? Sàpiga que no es troba pas sol: això pot acabar unint-se a alguna cosa més gran: de la mateixa manera que el relativisme total permet la immoralitat i l'aberració, l'integrisme religiós li assegura punts d'ancoratge, i múltiples ressorts de seguretat psicològica, objectivament beneficiosos per tothom. No permeti caure en l'egoisme de posar-se a vostè mateix per davant de l'espècie, esclau de l'individualisme narcisista, amb pensaments perillosos com «el meu cos és meu», «les normes són repressives», clarament intoxicacions per part d'enfocaments en confrontació amb la intel·ligència col·lectiva, que portarien a la nostra espècie cap a la destrucció per contraposar objectius egoistes, contra el que representa el bé comú i els objectius a llarg termini. I amb el llarg termini com a premissa, l'integrisme religiós es pot plantejar com una via vàlida per a un marc de convivència estable.

Quan escolteu desinformacions als mitjans de comunicació sobre que la religió és la font de moviments violents, pregunteu-vos: ¿al conflicte en qüestió, qui va llençar la primera pedra? ¿No és la causa la desgràcia i la injustícia de societats fragmentades?. Per descomptat, cap violència és desitjable, i no s'entengui això com una excusa, simplement, s'ha de comprendre la ràbia de qui es veu agredit. L'integrisme religiós no ha de ser violent, ni incitar a la violència. En absolut, de fet és una font natural de pau i amor, tant com per donar un cop de mà per veure la llum a qui no vegin el camí, amb tanta ajuda com sigui necessari, tot i que de vegades es peca d'agressiu, sense arribar a la violència. Les protestes massives al carrer serien un exemple de protesta pacífica, com les que s'han donat en països europeus, reivindicant el fonamentalisme religiós, com a font de pau i concòrdia, encara quan fossin titllats de violents, per l'interès de culpar gent fonamentalment piadosa i amb interès genuí en el millor per tota l'espècie, esforçant-se a fer veure als infidels la veritat del seu enfocament a la resta que encara no ha arribat a aquest nivell de comprensió i sensibilitat.

Com a conclusió, es pot veure a l'integrisme religiós com la fi de la demagògia, dels bàndols polítics, dels sistemes econòmics, sent el camí cap a construir un benestar comú, servint a la nostra espècie, des de la fe i la bondat.

 R. Gaab

¡Lo que necesitamos es INTEGRISMO RELIGIOSO!

¿Está  cansado de la insustancialidad de su existencia? ¿Siente que su vida es mediocre, egoísta, y que a fin de cuentas, es usted redundante? Sepa que no está solo: eso puede terminar uniéndose a algo más grande: de la misma manera que el relativismo total permite la inmoralidad y la aberración, el integrismo religioso le asegura puntos de anclaje, y múltiples resortes de seguridad psicológica, objetivamente beneficiosos para todos. No permita caer en el egoísmo de ponerse a usted mismo por delante de la especie, esclavo del individualismo narcisista, con pensamientos peligrosos como «mi cuerpo es mío», «las normas son represivas», claramente intoxicaciones por parte de enfoques en confrontación con la inteligencia colectiva, que llevarían a nuestra especie hacia la destrucción por contraponer objetivos egoístas, contra lo que representa el bien común y los objetivos a largo plazo. Y con el largo plazo como premisa, el integrismo religioso se puede plantear como una vía válida para un marco de convivencia estable.

Cuando escuche desinformaciones por los medios de comunicación sobre que la religión es la fuente de movimientos violentos, pregúntese: en el conflicto en cuestión, ¿quién tiró la primera piedra? ¿No es la causa la desgracia y la injusticia de sociedades fragmentadas?. Desde luego, ninguna violencia es deseable, y no se entienda esto como una excusa, simplemente, se ha de comprender la rabia de quien se ve agredido. El integrismo religioso no tiene por qué ser violento, ni incitar a la violencia. En absoluto, de hecho es una fuente natural de paz y el amor, tanto como para ayudar a ver la luz a quien no vean el camino, con tanta ayuda como sea necesario, aún cuando a veces se peque de agresivo, sin llegar a la violencia. Las protestas callejeras masivas serían un ejemplo de protesta pacífica, como las que se han dado en países europeos, reivindicando el fundamentalismo religioso, como fuente de paz y concordia, aún cuando fuesen tildados de violentos, por el interés de culpar a gente fundamentalmente piadosa y con interés genuino en lo mejor para toda la especie, esforzándose en hacer ver a los infieles la verdad de su enfoque al resto que todavía no ha llegado a ese nivel de comprensión y sensibilidad.

Como corolario, se puede ver al integrismo religioso como el fin de la demagogia, de los bandos políticos, sistemas económicos, siendo el camino hacia construir un bienestar común, sirviendo a nuestra especie, desde la fe y la bondad.

R. Gaab

El que necessitem és CHACONISME!

El PSC es va començar a nodrir, des del període constitucional obert el 1978 a Espanya, de persones que sentien animadversió cap als símbols relacionats amb l'estat, per haver fet servir aquests com a propaganda d'un règim totalitari durant quatre dècades, sentiment habitual a les persones de esquerra en general, i també als nacionalistes de Catalunya i del País Basc, principals opositors al règim anterior. Aquest factor va ser la tònica a la immensa majoria de les formacions polítiques catalanes durant els anys 80, ja que tant els partits de base socialista, com els nacionalistes, compartien la inèrcia antifranquista, fent del "catalanisme" un front comú, resultant en concessions als nacionalistes per la basa del victimisme, presentades com una compensació posttraumàtica, tot i anar contra la lògica de la perspectiva de l'esquerra. D'aquí la facilitat per donar suport, o almenys tolerar, al "catalanisme" per la immensa majoria de forces polítiques de la resta d'Espanya, com una reformulació del nacionalisme català en termes culturals, enfocat a la protecció i normalització de l'ús de la llengua catalana després del període d'exclusió de la vida pública de la mateixa durant la dictadura, vist amb simpatia pel gruix de la societat espanyola, que també va patir la repressió, fins i tot amb més virulència en moltes zones. Partint d'aquest context, es va comptar amb via lliure a Catalunya per les mesures de "normalització lingüística" a les escoles, l'ús predominant del català a les institucions, i fer servir neologismes per donar un tracte d'estat de facto a la comunitat autònoma catalana a la pràctica totalitat de mitjans finançats directament o indirectament per la comunitat autònoma i municipis de la mateixa. Ni tan sols el PP va fer una oposició real a l'avanç del "catalanisme" a Catalunya: d'una banda, per por a l'ús de la carta de banalització del franquisme, i en igual o major mida, per ser vistos els partits nacionalistes conservadors com partits frontissa, susceptibles d'acceptar tractes a canvi de tapar corrupteles o altres concessions puntuals. Així, fins i tot el PP va acabar acceptant de facto la "idiosincràsia identitària" del nacionalisme català com un mal menor, com a condiment necessari per la gresca associada a les arengues electorals de consum intern del nacionalisme català.

Durant la dècada dels 90 es va incrementar la velocitat de transformació, suplint els "defectes" de la normalització lingüística dels 80, quan s'educava en el bilingüisme per no comptar amb prou professors, pel que per a finals dels 90, juntament amb el progressiu avanç legislatiu ad hoc, la immersió lingüística total en català es va fer una realitat a la immensa majoria de col · legis i instituts catalans, quedant només les universitats encara a mig gas pel que fa a docència catalanista, si bé s'entreveia que l'assimilació total seria qüestió de temps. El somni del nacionalisme català, tenir l'escola sota control per poder "construir" una societat a la imatge i semblança del somni homogeneïtzador ad hoc, es feia realitat: una cultura, una llengua, una història, un país, un líder.

De manera anàloga al nacionalisme espanyol del franquisme, el gruix del nacionalisme català comparteix amb aquest el substrat integrador i paternalista del catolicisme, pel que el català no es veia com un fet "intrínsecament negatiu", sinó com l'ànim de gent benintencionada que tenia afany per preservar la seva cultura, de vegades de manera una mica entremaliada, però mantenint la simpatia de la majoria de la societat espanyola, tot i anar associat a reivindicacions de tota mena que no tenien a veure amb la llengua. S'acceptava com idiosincràsia local. Arribant a l'11 de setembre de l'any passat, després de més de tres dècades de governs nacionalistes a Catalunya, amb cotes d'autogovern comparables als integrants de qualsevol altre estat de configuració similar, encara es fa servir com arma llancívola el fantasma del franquisme per part dels mitjans subvencionats del nacionalisme català, havent-se estès del PP de Catalunya, a noves formacions sorgides com a reacció a l'augment de grau del nacionalisme, principalment, Ciutadans. Contra tot pronòstic, es va produir un punt d'inflexió després d'aquest dia: de la percepció de idiosincràsia i de "gent que protegeix lo seu", es va passar a veure sense la careta simpàtica: confrontació ètnica, atiada per part de i per l'usdefruit i protecció de la casta del nacionalisme català, amb l'objectiu d'un estat independent, deixant clar que les diferents etapes del "catalanisme" conformen una traïció a l'Estat, executada pas a pas, fins i tot contra la llei que legitima el propi govern autonòmic, utilitzant a discreció propaganda pagada amb diners públics, conformant una guerra total per part de mitjans subvencionats i controlats pel poder nacionalista, per fer veure l'escissió unilateral com l'única manera de "salvar Catalunya", no assumint cap responsabilitat tot i haver estat governant la comunitat autònoma des de l'inici de la democràcia.

Després del revulsiu de l'11-S, el PSC anava a les últimes eleccions autonòmiques a Catalunya del passat 25 de novembre, tranquil·litzant als catalans votants del PSC amb ascendència o naixement en altres províncies espanyoles, denominats "xarnegos" per ser castellanoparlants, aclarint explícitament que el seu partit no estava per la ruptura d'Espanya. La qual cosa va fer que bona part dels "xarnegos" d'esquerres votants del PSC repetissin el seu vot. Pels que tinguin contacte amb votants del PSC, suposo que coneixeran la sorpresa quan es va produir la fractura interna a la votació sobre la "sobirania" de Catalunya al parlament autonòmic català: No va quedar clar a la campanya electoral? Doncs sembla que no. Part del PSC semblava tornar a ballar-nacionalistes de la seva època del tripartit, quan intentaven ser més nacionalistes que ERC i ICV-EUiA-Verds. Ara, amb la carta de la Chacón, queda palesa la discrepància interna del PSC, no només havent despertat part del tràngol "catalanista", ja sigui per veure la deriva feixistoide del nacionalisme català, o per entreveure l'afartament de que els que voten al PSC a Catalunya, principalment no nacionalistes, i que si fins ara els han votat, ha estat per no haver altra cosa equivalent. Vist lo vist, i siguin els seus motius més o menys honorables, o més o menys egoistes, a la meva manera de veure més val "chaconisme" tard, que no que segueixin els senyorets del "socialisme pijo catalanista" vivint del conte gràcies als vots dels "colons d'esquerres", el vot dels quals a la província de Barcelona segueix valent molt menys que a Lleida, Girona o Tarragona. Perquè segueixen havent classes, sembla.

R. Gaab

¡Lo que necesitamos es CHACONISMO!

El PSC se empezó a nutrir, desde el periodo constitucional abierto en 1978 en España, de personas que sentían animadversión hacia los símbolos relacionados con el estado, por haberse usado éstos como propaganda de un régimen totalitario durante cuatro décadas, sentimiento habitual en las personas de izquierda en general, y también en los nacionalistas de Cataluña y País Vasco, por ser los principales opositores al régimen anterior. Ese factor fue la tónica en la inmensa mayoría de las formaciones políticas catalanas durante los años 80, ya que tanto los partidos de base socialista, como los nacionalistas, compartían la inercia antifranquista, haciendo del "catalanismo" un frente común, resultando en concesiones a los nacionalistas por la baza del victimismo, presentadas como una compensación postraumática, aún yendo contra la lógica de la perspectiva de la izquierda. De ahí la facilidad para apoyar, o al menos tolerar, al “catalanismo” por la inmensa mayoría de fuerzas políticas en el resto de España, como una reformulación del nacionalismo catalán en términos culturales, enfocado a la protección y normalización del uso de la lengua catalana tras el periodo de exclusión de la vida pública de la misma durante la dictadura, visto con simpatía por el grueso de la sociedad española, que también padeció la represión, incluso con mayor virulencia en muchas zonas. Partiendo de ese contexto, se contó con vía libre en Cataluña para las medidas de "normalización lingüística" en las escuelas, el uso predominante del catalán en las instituciones, y el usar neologismos para dar un trato de estado de facto a la comunidad autónoma catalana en la práctica totalidad de medios financiados directa o indirectamente por la comunidad autónoma y municipios de la misma. Ni siquiera el PP hizo una oposición real al avance del “catalanismo” en Cataluña: por un lado, por temor al uso de la carta de banalización del franquismo, y en igual o mayor medida, por ser vistos los partidos nacionalistas conservadores como partidos bisagra, susceptibles de aceptar tratos a cambio de tapar corruptelas u otras concesiones puntuales. Así, incluso el PP acabó aceptando de facto la “idiosincracia identitaria” del nacionalismo catalán como un mal menor, como condimento necesario para el jaleo asociado a las arengas electorales de consumo interno del nacionalismo catalán.

Durante la década de los 90 se incrementó la velocidad de transformación, supliendo los “defectos” de la normalización lingüística de los 80, cuando se educaba en el bilingüismo por no contar con suficientes profesores, por lo que para finales de los 90, junto con el progresivo avance legislativo ad hoc, la inmersión lingüística total en catalán se hizo una realidad en la inmensa mayoría de colegios e institutos catalanes, quedando sólo las universidades todavía a medio gas por lo que respecta a docencia catalanista, si bien se vislumbraba que la asimilación total sería cuestión de tiempo. El sueño del nacionalismo catalán, tener la escuela bajo control para poder “construir” una sociedad a la imagen y semejanza del sueño homogeneizador ad hoc, se hacía realidad: una cultura, una lengua, una historia, un país, un líder.

De manera análoga al nacionalismo español del franquismo, el grueso del nacionalismo catalán comparte con éste el substrato integrador y paternalista del catolicismo, por lo que el catalán no se veía como algo “intrínsecamente negativo”, sino como el ánimo de gente bienintencionada que tenía afán por preservar su cultura, a veces de manera algo traviesa, pero manteniendo la simpatía de la mayoría de la sociedad española, pese a ir asociado a reivindicaciones de todo tipo que no tenían que ver con la lengua. Se aceptaba como idiosincracia local. Llegando al 11 de septiembre del año pasado, tras más de tres décadas de gobiernos nacionalistas en Cataluña, con cotas de autogobierno comparables a los integrantes de cualquier otro estado de configuración similar, todavía se usa como arma arrojadiza el fantasma del franquismo por parte de los medios subvencionados del nacionalismo catalán, habiéndose extendido del PP de Cataluña, a nuevas formaciones surgidas como reacción al aumento de grado del nacionalismo, principalmente, Ciutadans. Contra todo pronóstico, se produjo un punto de inflexión tras ese día: de la percepción de idiosincracia y de “gente que protege los suyo”, se pasó a ver sin la careta simpática: confrontación étnica, azuzada por y para para el usufructo y protección de la casta del nacionalismo catalán, con el objetivo de un estado independiente, dejando claro que las distintas etapas del "catalanismo" conforman una traición al Estado, ejecutada paso a paso, incluso contra la ley que legitima al propio gobierno autonómico, utilizando a discreción propaganda pagada con dinero público, conformando una guerra total por parte de medios subvencionados y controlados por el poder nacionalista, para hacer ver la escisión unilateral como la única manera de “salvar a Cataluña”, no asumiendo ninguna responsabilidad pese haber estado gobernando la comunidad autónoma desde el inicio de la democracia.

Tras el el revulsivo del 11-S, el PSC acudía a las últimas elecciones autonómicas en Cataluña del pasado 25 de noviembre, tranquilizando a los catalanes votantes del PSC con ascendencia o nacimiento en otras provincias españolas, denominados “charnegos” por ser castellanohablantes, aclarando explícitamente que su partido no estaba por la ruptura de España. Lo cual hizo que buena parte de los “charnegos” de izquierdas votantes del PSC repitiesen su voto. Para los que tengan contacto con votantes del PSC, supongo que conocerán la sorpresa cuando se produjo la fractura interna en la votación sobre la “soberanía” de Cataluña en el parlamento autonómico catalán: ¿No quedó claro en la campaña electoral? Pues parece que no. Parte del PSC parecía volver a las andadas nacionalistas de su época del tripartito, cuando competían a ser más nacionalistas que ERC e ICV-EUiA-Verds. Ahora, con la carta de Chacón, queda manifiesta la discrepancia interna del PSC, no sólo habiendo despertado parte del trance "catalanista", ya sea por ver la deriva fascistoide del nacionalismo catalán, o por entrever el hartazgo de que quienes votan al PSC en Cataluña, principalmente no nacionalistas, y que si hasta ahora les han votado, ha sido por no haber otra cosa equivalente. Visto lo visto, y sean sus motivos más o menos honorables, o más o menos egoístas, a mi modo de ver más vale "chaconismo" tarde, que no que sigan los señoritos del “socialismo pijo catalanista” viviendo del cuento gracias a los votos de los “colonos de izquierdas”, cuyo voto en la provincia de Barcelona sigue valiendo mucho menos que en Lérida, Gerona o Tarragona. Porque sigue habiendo clases, parece.

R. Gaab

El que necessitem és PARLAR SEMPRE EN LA NOSTRA LLENGUA!

Per molt que hi hagi altres llengües oficials, fins i tot més parlades que la nostra, la nostra és la llengua pròpia de la terra on vivim. Si la fem servir sempre, cada vegada ens sentirem més còmodes. Això té a veure amb la llibertat, la història, i el nexe sentimental amb la terra.

Si on vivim n'hi ha més d'una llengua oficial per motius històrics, cal anar amb compte i evitar la resta, donat que parlar amb una altra llengua a colons arribats d'altres parts seria discriminatori: parlant sempre en la nostra llengua els estem fent un favor, ja que no fent-ho, estaríem fomentant la seva, no permetent que gaudeixin de la nostra llengua. Bàsicament, és una qüestió de respecte, ells mereixen aprendre i gaudir igual que nosaltres de la nostra llengua, és el mínim que podem fer. D'aquí que resulti natural que tant en tots els àmbits de l'administració, educació inclosa, imposem la nostra llengua com a vehicular, per lògica, en ser la llengua de la nostra terra, ja que si l'objectiu fos que ho entengués tot el planeta, el posaríem en anglès. Una mica de sentit comú: hem de ser pràctics, evitant demagògies i enveges, ni d'un més que un altre, es tracta de triar el que més convé, d'acord amb el context, valors, i respecte a la tradició de la terra, o en cas contrari seria un genocidi ètnic en permetre una amalgama heterogènia de llengües oficials.

Dins del tècnic, cal tenir en compte que les llengües són eines de comunicació, i que cap llengua és dolenta per si mateixa, per la qual cosa, no és una falta d'educació usar la nostra llengua amb altres persones, tot i que nosaltres els parlem en la nostra llengua i ens responguin en la seva, així ajudem a fer que es vagin acostumant i acabin parlant la nostra llengua, pel seu propi bé.

No es pot obviar, a més, que cada vegada que fem servir una altra llengua oficial diferent, perdem l'oportunitat d'utilitzar la nostra, i per tant, d'augmentar el seu ús, pel que mantindrem la salut de la nostra llengua, evitant que sigui exterminada per les llengües competidores. És com una planta, cal cuidar-la, perquè no es contamini i intoxiqui, i que sobrevisqui en competència amb altres, que fins i tot sense mala fe, podrien suposar l'extinció dels nostres sentiments.

R. Gaab

¡Lo que necesitamos es HABLAR SIEMPRE EN NUESTRA LENGUA!

Por mucho que hayan otras lenguas oficiales, incluso más habladas que la nuestra, la nuestra es la lengua propia de la tierra donde vivimos. Si la usamos siempre, cada vez nos sentiremos más cómodos. Esto tiene que ver con la libertad, la historia, y el nexo sentimental con la tierra.

Si donde vivimos hay más de una lengua oficial por motivos históricos, hay que ir con ojo y evitar el resto, porque hablar con otra lengua a gente de ostras costumbres o a colonos llegados de otras partes, sería discriminatorio: hablándoles siempre en nuestra lengua les estamos haciendo un favor, puesto que no haciéndolo, estaríamos fomentando la suya, no permitiendo que disfruten de nuestra lengua. Básicamente, es una cuestión de respeto, ellos merecen aprender y disfrutar igual que nosotros de nuestra lengua, es lo menos que podemos hacer por su propio bien, aún cuando ellos no sean conscientes del bien que les hacemos. De ahí que resulte natural que en todos los ámbitos de la administración, educación incluída, impongamos nuestra lengua como vehicular, por lógica, al ser la lengua de nuestra tierra, dado que si se tratase de que lo entendiese todo el planeta, lo pondríamos en inglés. Un poco de sentido común: hemos de ser prácticos, evitando demagogias y envidias, ni de uno más que otro, pues se trata de elegir lo que más conviene, de acuerdo con el contexto, valores, y respeto a la tradición de la tierra, o de lo contrario sería un genocidio étnico al permitir una amalgama heterogénea de lenguas oficiales.

Dentro de lo técnico, hay que tener en cuenta que las lenguas son herramientas de comunicación, y que ninguna lengua es mala por sí misma, por lo que, no es una falta de educación usar nuestra lengua con otras personas, aún cuando les hablemos nos respondan en la suya, ya que así les ayudamos, y acabarán aprendiendo antes nuestra lengua, por su propio bien.

No se puede obviar, además, que cada vez que usamos otra lengua oficial distinta, perdemos la oportunidad de utilizar la nuestra, y por tanto, de aumentar su uso, por lo que mantendremos la salud de la nuestra, evitando que sea exterminada por las lenguas competidoras. Es como una planta: hay que cuidarla, mimarla, protegerla, para que no se contamine e intoxique, y que sobreviva en competencia con otras, que incluso sin mala fe, podrían suponer la extinción de nuestra tradición, sentimientos, e identidad.

R. Gaab

El que necessitem és UN IMPERI!

Aquest article va a dirigit a vostè, el responsable de gestionar una regió on viuen milions de persones, però que no té autonomia total, per no ser un estat. I això és injust. Un fre. Un jou. Una condemna. I hem d'aspirar a molt més. Al cap i a la fi, tenim moltes coses que ens diferencien dels nostres veïns que integren el mateix estat, e.g, millor dicció, vocalització, educació, cultura, riquesa, i bon gust en general. Tinguem clar que descendim d'estirps feudals mil·lenàries, amb costums, folklore, i història pròpia. No podem permetre que altres ens imposin la seva cultura i valors! No! Si cal, farem pressió per prohibir idees i cultures perilloses, les quals puguin acabar amb la nostra tradició.

Un cop aconseguit consolidar la base, amb una massa crítica forta, i després d'anys d'erosió contínua, controlant escola, mitjans de comunicació, partits polítics ... toca plantejar la independència respecte a l'estat opressor. Doncs, ¿qui és ningú per obligar-nos a pertànyer a un estat on hi ha gent de cultura diferent, amb qui, llevat d'una minoria de colons que han sigut imposats per l'opressor, no tenim ni volem tenir res a veure? Si de cas, fer una mica de negoci, però perquè som bones persones i som el suficientment solidaris per vendre l'excés de producció als nostres veïns que no saben fer coses de tanta qualitat.

Però, la independència, és suficient? Tampoc! N'hi ha territoris confrontants que van ser usurpats, que van ser nostres a un passat  gloriós, que són autèntics germans nostres, embrutits per la cultura opressora. Els hem de salvar! D'aquí, que subvencionarem i finançarem mitjans de comunicació, partits polítics, think tanks locals, i tot el que faci falta perquè reneixi la llavor de la nostra cultura allà també, netejant i desintoxicant gradualment l'invasor: adaptació de topònims, forçar que els nom s'usin únicament d'acord a les nostres exigències, imposar la nostra llengua com a vehicular en exclusiva, demonitzar la cultura en altre temps invasora. Ho volem tot! Tenim dret a viure la nostra cultura ia alliberar la nostra gent del jou feixista del nostre opressor, imposant la nostra pau, les nostres lleis, els nostres costums, la nostra democràcia, i els nostres valors, a tots! 

R. Gaab